Puiggraciós 1711-2011

Romiatge a Montserrat 2011: Cloenda del Centenari

2011-11-04T14:12:00.000+01:00

Fou un dia feliç! La sortida de cada autocar fou beneïda amb una bonica sortida de sol! Començàrem la festa tots junts amb la Missa Conventual a la Basílica. Quan l'emoció t'omple el cor aquella hora és viscuda amb intensitat. En Miquel Rocabruna féu la presentació del nostre grup ressaltant la joia dels nostres 11 pobles de l'Arxiprestat en la cloenda d'una celebració plena d'activitats espirituals, lúdiques i culturals; ...una experiència inoblidable, que havia servit per unir, encara més, les parròquies dels nostres pobles de Sta. Eulàlia de Ronçana, L'Ametlla del Vallès, Bigues, Riells, Palau-solità i Plegamans, La Garriga, El Figaró, Llerona, Lliçà de Munt, Caldes de Montbui i Sant Feliu de Codines.

Després de la missa el P. Abat Josep M. parlà a tots els pelegrins animant a escoltar la Paraula de Déu com a dita a cada un i com ho féu la Mare de Déu acollint les paraules de l'àngel Gabriel, i pensant què ens vol dir a cadascun de nosaltres.

Seguí l'acte cultural final del nostre Centenari: unes paraules de la gna. Griselda animaren a continuar escrivint la nostra història i tradició seguint la fe dels germans que ens han precedit.

Va seguir un vídeo de tots els actes culturals. Féu goig poder contemplar tanta festa! Seguiren tres testimonis de persones ben arrelades a Puiggraciós: la Lola Vilaseca de Bigues, en Lluís Galobart i la Montserrat Ponsa. La gna. Rosa Julibert exhortà a començar una nova etapa. Dient: “Comencem el quart centenari! A tots ens toca treballar perquè el camí quedi obert... procurant que el nostre Santuari de Puiggraciós, sigui com la casa pairal de tota la comarca... creients i no creients.” I acabà l'acte Mn. Pere Farriol fent una lloança a Déu a l'estil del Magníficat de Maria.

Es pogué tornar a veure l'exposició històrica que havíem portat a Montserrat. En Jaume Dantí tornà a fer-ne la presentació.

Tarda a la Mare de Déu del camí dels Degotalls. Allí en Jaume Galobart ens animava a ser promotors de la fe i de la germanor que ens ha de brillar als cristians. Cada poble féu la seva pregària i la seva ofrena de flors. I emprenguérem el retorn cap els nostres pobles i cases.

Un gest de solidaritat: aquest fou una aportació econòmica per una escola d'infants de Kènia que havien tingut de tancar per manca absoluta de recursos.

Acabem aquest apartat amb les mateixes paraules que acabà la gna. Rosa: "El Santuari està cridat al sentit de la festa que es concreta en la celebració de l'Eucaristia, dels Aplecs, en la fraternitat i en la sensibilitat social."

El tercer centenari del santuari de Puiggraciós: Una ullada al passat

2011-09-25T17:07:00.002+02:00

Maqueta del Santuari
Carregat originalment per Jesús Cano Sánchez

La Mare de Déu ha estat sempre un centre ferm i innegable de devoció dels fidels cristians. El primer gran testimoni d'aquesta devoció el dóna el concili d'Efes, del 431, quan va reconèixer i proclamar que Maria era verdadera mare de Déu i no només mare del cos de Jesús, separat de la divinitat, com explicava l'heretge Nestori, Des d'aleshores fins als nostres dies, són molts els testimonis, tant de pares de l'Església i de teòlegs com de la història i de l'art, que donen que donen fe d'aquesta constant veneració.

Amb tot, aquesta devoció ha tingut moltes maneres de manifestar-se al llarg dels segles i sense cessar mai s'ha expressat de molt diverses formes i amb diferents onades o fases amb més pròpia singularitat. Una d'aquestes va tenir lloc a partir de mitjan segle XII, gràcies a sants i estudiosos, com sant Bernat de Claravall i a ordes religiosos, en particular els cistercencs, grans devots de Maria i va influir molt en la societat medieval i es va perllongar fins entrat el segle XV.

Un estudi de les capelles, imatges i santuaris del nostre país justifiquen totes aquestes onades o maneres que ha tingut el poble cristià de venerar la Mare de Déu.

Es pot assegurar que en plena època medieval no hi havia cap església, a més de les moltes que li eren dedicades, que no tingués una imatge o dediqués un altar lateral a la Mare de Déu; imatge i capella que varen acabar tenint més estima i valoració per part dels fidels que el mateix sant titular de l'església. A aquestes imatges se'ls donaven advocacions molt diverses: Mare de Déu de Gràcia, de l'Ajuda, de les Dones, dels Socors, del Remei, dels Macips etc; segons la devoció dels fidels o grup que en tenia cura.

Tots volien que la seva marededéu fos molt antiga i particular i per acreditar-ho, sobretot a partir del segle XVè, es varen crear llegendes o contalles que pretenien que la seva imatge era anterior i que fou salvada d'una profanació, més imaginada que real, que li hauria ocasionat la invasió dels “moros”. Per evitar aquesta profanació haurien estat amagades i més tard trobades per bous, pastors, llums misterioses i fins per lleons, com el cas de Puig-l'agulla, desdoblament de Santa Maria de Vilalleons. Les troballes eren explicades per contalles populars i cantades per goigs que, per fer més viva la devoció, envoltaven les suposades troballes de miracles o fets sobrenaturals.

Per justificar això cal fer evocació de la magnífica obra o llibre titulat “Jardin de Maria, plantado en el Princiado de Catalunya” on s'enumeren, com dedicats a la Mare de Déu, sota qualsevol advocació, dins del Principat de Catalunya, que pel 1650 incloïa encara tot el bisbat d'Elna i l'Alta Cerdanya, un total de 181 santuaris, 408 parròquies, 94 monestirs i convents i 323 capelles particulars, algunes d'elles ara considerades o amb categoria de santuaris.

El seu autor, dominicà gironí Narcís Camós, va recórrer tot Catalunya i el Rosselló entre 1651 i 1653, visitant tots aquests santuaris i prenent nota de les llegendes, història i imatges que trobava a cada bisbat. Ell fou el primer que va fer un interessant i útil inventari dels testimonis de la devoció mariana a Catalunya, deixant-nos unes notícies encara ara molt útils i vàlides. Va publicar el seu llibre el 1657, es va reeditar el 1772 i de nou, un xic modificat, el 1959.

Ell ha esdevingut així el primer historiador de Puiggraciós, història que va ampliar i completar amb una interessant obra el garriguenc, Josep Maurí Serra, el 1952, quan va publicar l'extensa “Història del santuari de la Mare de Déu de Puiggraciós”, reimpresa en facsímil el 1982.

Calia esmentar ambdós autors perquè gràcies a ells es pot refer molt bé el passat i la devoció que durant segles i, en particular avui dia, té el santuari de Puiggraciós, el més destacat del Vallès Oriental.

Sintetitzant al màxim el passat del santuari es pot assegurar que el seu origen es troba en l'església parroquial de Sant Pau de Montmany, parròquia ara del tot ignorada, amagada en un replec dels “Sots Feréstecs”, segons la nomenclatura moderna donada a la vall de Montmany o en els fondals de la part llevantina dels cingles de Bertí. L'església de Sant Pau existia almenys des del 966 com a sufragània de Sant Esteve de la Garriga, amb quatre altres esglésies del rodal: Sant Gervasi de Can Nualart, Sant Cristòfol de Monteugues, Sant Pere de Vallcàrquera i Sant Pau de Montmany.

En aquesta primitiva església, que cal suposar que era romànica, s'hi venerava des de finals del segle XIV una imatge de la Mare de Déu, no sabem des de quan. Segons les primeres visites pastorals que hi varen fer els bisbes de Barcelona, sabem des del 1413 tenia els altars de Sant Pau i de Sant Llorenç als quals, en la visita del 1446, s'hi afegeix un nou altar de Santa Maria. Això ens fa creure que és entre aquestes dues dates que es va fer la imatge actual, gòtica, de Santa Maria, donant el pit al seu fill, la qual pel seu estil correspon a aquesta època.

Aquesta imatge aviat va acaparar la devoció dels feligresos de Montmany i un parell de segles més tard també de molts altres feligresos de l'entorn.

El 1593 el bisbe Joan Dimes de Lloris mana que es faci una església parroquial nova a Sant Pau de Montmany, perquè la que tenien era petita i molt vella. Sembla que es va començar a construir, però les obres anaven tant poc a poc que l'any 1601, el nou bisbe de Barcelona, Ildefons Coloma, va manar acabar l'església; aquesta estava del tot llesta el 1609, quan el visitador va donar facultat al rector per beneir les dues capelles laterals dedicades a Sant Llorenç i a la Mare de Déu del Roser.

Per altres visites sabem que la Mare de Déu, l'actual imatge gòtica, anava amb vestits postissos, tan ella com el Nen, i que es trobava a la part baixa de l'altar major, sota Sant Pau. Consta també i que els feligresos li feien cremar una llàntia per la que ells tributaven una petita quantitat l'oli.

Per aquest temps ja es devia haver creat la llegenda de la seva troballa al Puig graciós per un bou de la masia veïna del mas Miquel. Curiosament Camós és el primer autor on trobem el nom de Puig Graciós escrit o aplicat al lloc, encara que ell l'escriu com “Puche Gracioso”, d'acord al seu costum de traduir els noms de lloc al castellà.

I diu encara més el bon dominicà, repetint la llegenda que s'explica de molts santuaris, que un cop descoberta la imatge fou portada a l'església de Sant Pau, però que ella sola retornà al lloc on fou trobada. Els parroquians varen prometre que una vegada l'any la portarien al Puig graciós, el dia de l'Anunciació o 25 de març i així la imatge va quedar-se quieta a baix a Montmany.

El pare Camós també explica que s'hi portava en processó, cantant els goigs del Roser, i que un cop a dalt es posava la imatge sobre una taula de pedra, mentre es repartia una almoina de pla cuit amb blat donat pels pagesos.

Això feia que hi anés també gent d'altres parròquies, que s'havien reunit a la processó i també rebien el pa d'almoina. Mentre es feia això i la gent devia menjar i fer gatzara, es portava la Mare de Déu a “un oratorio que se ha hecho para este efecto”, que diu distava uns seixanta passos del lloc o taula de pedra on s'havia posat inicialment la marededéu. Després tornaven en processó a la parròquia.

Aquest oratori, tingut per la primera capella de la Mare de Déu, és aparentment una petita cabana, situada al pendent meridional del puig coronat per la Torre del telègraf òptic, construït pel 1854. No té cap obertura, només amb un gran portal rectangular revestit de marc de pedra tallada i serviria evidentment només per guardar o refugi de la imatge en les processons. Per la seva estructura és evident que devia ésser construït, a més tardar, a inicis del segle XVI.

Camós explica que “La imagen és de madera, muy antigua , está de pie y es pintada de color muy antiguo. Tiene de alto tres palmos y un cuarto”. Després descriu el Nen mig ajagut en la seva posició de popar i diu encara el detall que “Él tiene las dos manos sobre dicha teta, de la cual tiene la cabeza un poco apartada, como quien descansa un poquito.” Detalls ben exactes que posen en evidència la meticulositat amb la que l'autor escrivia i es fixava en les coses.

Les notícies, recollides per Mauri i Serra, donen informació sobre els mantells i vestits que tenien les imatges, els exvots, de les processons de parròquies veïnes, com la de La Garriga, que abans es feia a Montserrat i construït el santuari es va fer a Puiggraciós, o dels dos oficis que hi feien dir els feligresos de Bigues, un per l'abril i l'altre feta la collita, etc.

La realitat fou que en augmentar la feligresia, augmentà també la devoció a la Mare de Déu i els de Montmany, ajudats per altres devots de l'entorn decidiren fer un ampli santuari a dalt el puig. Després de rebre els permisos corresponents, gràcies al rector Mn. Torrellebreta, que fou l'ànima de l'obra, s'inicia la seva construcció que durà del 1701, quan es començaren a moure, demanat els corresponents permisos, fins al 3 de setembre del 1711, quan, acabades les obres, es concedí el permís per a poder-hi celebrar. Tot seguit s'encarregà un gran retaule, el que fou cremat el 25 de juliol de 1936, que era un bonic altar barroc, inaugurat el 1737, amb dues grans columnes salomòniques per banda que sostenien el gran i treballat capçal del retaule. Pel 1771 s'acabava el cambril que permetia als fidels besar la imatge i donava lloc a la gran sagristia sota seu.

El despoblament de Montmany i el mal estat de l'església de Sant Pau féu que els darrers rectors traslladessin el centre de la parròquia al santuari i convertissin en rectoria l'antiga casa dels ermitans entre el 1910 i el 1936.

Acabada la infausta guerra civil, que va malmetre tot el santuari i el seu parament, llevat de la imatge de la Mare de Déu, que fou amagada prop del mas Ullar de Montmany, s'emprengué una ràpida restauració que va permetre que l'any 1940 ja es pogués celebrar de nou l'aplec al santuari. No obstant la plena restauració la va dur a terme entre el 1951 i el 1954 l'arquitecte Lluís Bonet i Garí.

Per aquest temps i gràcies a les diligències de Mn. Jesús Ventura, rector de l'Ametlla, gran amic del bisbe Gregorio Modrego, per decret episcopal el santuari es va unir a la parròquia de l'Ametlla. Com és evident fou una maniobra en previsió de la modificació de límits diocesans que s'estava preparant i que va fer que algunes parròquies, entre elles les Riells del Fai, del Figaró i de Montmany passessin el 1956 a la diòcesi de Vic.

El fet va causar una forta consternació als feligresos de Montmany i del Figaró i fins als de la Garriga, que es creien amb més drets històrics sobre el santuari, però la decisió ja estava presa i això va portar a la definitiva a la mort de la parròquia de Montmany, una parròquia sense església.

Puiggraciós pertany ara civilment al municipi del Figaró-Montmany i en el pla religiós a la parròquia de l'Ametlla. Mn. Ventura va celebrar el fet i el final de les obres de restauració amb un gran aplec el diumenge 8 de setembre de 1957.

La darrera i més venturosa etapa de la història del santuari va començar el 1973 quan sis monges de la comunitat benedictina de Sant Pere de les Puelles de Barcelona varen establir-se a l'antiga hostatgeria o rectoria.

Ara el santuari, amb bona carretera d'accés i ben cuidat materialment i espiritualment, és un recer de pau d'esperit i serenitat. L'amplitud dels seus horitzons, puix que el santuari està a més de set cents metres d'altitud, el fa un magnífic mirador i dóna als seus habitants i visitants en sentit d'enlairament i de despreniment de les preocupacions de la terra baixa. La Torre del telègraf òptic és la que marca des de lluny un punt de referència per localitzar el santuari, un xic amagat en un collet i que és també cruïlla de camins, que permeten pujar a Bertí pel Grau Mercader o baixar per carreteres de noves urbanitzacions vers l'Ametlla i l'amplitud de les terres vallesanes o per camins de bosc vers Montmany, el Figaró o La Garriga.

Antoni Pladevall i Font
capellà i historiador

Conferència d'Antoni Pladevall

2011-09-23T13:27:00.002+02:00

Conferència d'Antoni Pladevall
Carregat originalment per Jesús Cano Sánchez

El dissabte 3 de setembre s’acompliren exactament tres cents anys del dia que el nou santuari de Puiggraciós es va poder obrir al culte. El solemne acte amb el que es va commemorar el fet va començar amb una conferència d’Antoni Pladevall, capellà i historiador, sobre el passat del santuari i de la seva antiga devoció.

En ella exposà que des del 1403 consta que hi havia una imatge de Santa Maria en dita parròquia, de la que es faria una nova icona, l’actual, d’estil gòtic i amb la Mare donant el pit al fill, que encara es venera, és de mig segle XV. Aquesta s’ha salvat de totes les guerres i destruccions, sobretot de la darrera del 1936, per haver estat amagada pels feligresos de Montmany.

La gran devoció a aquesta imatge féu que abans del 1446 se li dediqués un altar i cada any els feligresos la portessin en processó al Puiggraciós, al lloc, on segons la llegenda, fou trobada per un bou del Mas Miquel, allà es donava una almoina de pa als assistents i pel 1550 ja se li havia fet una petita capella encara subsistent.

La devoció creixent va fer que des del 1610 es venerés ja a l’altar major de Montmany i per que l’augment de devoció es decidís aixecar-li un ampli temple, l’actual, al Puiggraciós, entre 1701 i 1711.

Pel 1950, fou separada de Montmany i unida pel bisbe Gregorio Modrego, de Barcelona, a la parròquia de l’Ametlla, amb gran sentiment per part dels antics feligresos.

Va restaurar el monestir i residència, entre 1951 i 1954, l’arquitecte Lluís Bonet i Garí i fou inaugurada la restauració amb una gran festa pel setembre de 1957.

Des del 1973 el santuari s’ha convertit en el monestir de Santa Maria de Puiggraciós, per haver-hi passat o residir i tenir-ne cura una comunitat de monges benedictines de Sant Pere de les Puelles.

Vetlla de pregrària de la festivitat de la Mare de Déu

2011-09-14T23:22:00.000+02:00

Vetlla de pregària
Carregat originalment per Puiggraciós

Festivitat de la Mare de Déu, dia 7 de setembre, tinguérem una Vetlla de pregària.

Les Vetlles de pregària a Puiggraciós sempre tenen Maria ben present. Hem pujat al Santuari per pregar, perquè ens ajuda a viure en més profunditat la vida. Aquest dia en la pregària hem agraït i celebrat ben festivament el do de que Puiggraciós hagi pogut ser 300 anys el Santuari d'aquest Vallès, on tants germans i germanes nostres han pujat a pregar a la Mare de Déu. En la Vetlla d’aquest dia ens posarem davant la sagrada pàgina que constitueix el centre de la nostre fe cristiana: "L'ENCARNACIÓ DE DÉU". Sí, Déu s'ha fet home i ha viscut i viu en nosaltres a revelar-nos el seu rostre i a dir-nos el seu AMOR. Aquesta és la fe del nostre llinatge, el cristianisme.

Exposició fotogràfica

2011-09-12T09:35:00.002+02:00

Exposició fotogràfica
Carregat originalment per Jesús Cano Sánchez

Puiggraciós és ple de llum, de cel, de sol i de silenci. Vessa núvols i capvespres. Regala nits claríssimes d'estels lluents i ens desperta amb matins de llum blava-roja de durada minsa però inoblidable. Quina joia per a un fotògraf poder viure tots aquests instants, poder gaudir d'aquesta experiència, poder prémer el gatell i disparar sense fer mal, tot arrebassant restes de llum que gosen ficar-se a la càmera i despertar-la embadalida.

Però, ai las! Quan cerquem il·lusionats allò que la càmera ha fixat, la decepció sovint ens colpeja. Gairebé mai no som capaços de copsar tot allò que ens ha envoltat! Què és el que hem fet malament? Quin mal ens ha ferit?

I és que, quan volem abastar-ho tot, fracassem. Quan mirem que una sola imatge ens expliqui Puiggraciós estem errant el camí. Mai no pot ser només una fotografia. N'han de ser moltes que, totes juntes, provin de transmetre l'experiència i mirin de fer-nos viure el que cada fotògraf, cada caminant, ha sentit quan hi ha pujat i, embadalit, ha gravat per sempre en el seu cor, únic negatiu possible de les seves emocions, tots els sentiments que aquest indret ha provocat.

Amb aquesta voluntat, la Comissió de Cultura del 300 Aniversari del Santuari de Puiggraciós va proposar-se d'organitzar un concurs de fotografia obert a tothom. El resultat el teniu aquí, on hem amplegat les fotografies presentades i també, fora de concurs, cedides per caminants emocionats que, de tant en tant, i sense poder evitar-ho, han premut el gatell provant de retenir un trosset de llum per al record.

Tant de bo aquestes imatges, fetes amb la traça del fotògraf amateur o la il·lusió del caminant emocionat, ens facin gaudir de Puiggraciós en tots els sentits.

Raimon Argemí
Comissió de Cultura del 300 Aniversari del Santuari de Puiggraciós

Dia de la data de la commemoració del 300 Aniversari del Santuari

2011-09-09T09:41:00.008+02:00

Un cant a l'amor
Carregat originalment per Puiggraciós

Fou una tarda festiva en la que hi foren concentrats uns actes ben significatius:

Conferència-memòria històrica a càrrec de l'historiador Antoni Pladevall
Desvel•lament d'una placa commemorativa, obra de l'artista Miquel Rocabruna
Pregària de Vespres
Exposició fotogràfica sobre el Santuari amb el lema: Santuari de Puiggraciós. Experiències i emocions
Entrega de premis de les millors fotografies
Berenar-sopar
Acte poètic “Un cant a l’Amor” amb poemes de Miquel Martí i Pol que va interpretar Miquel Rocabruna i que fou bellament animat per les flautes travesseres del mestre Paulino Peña i Núria Carol.

S'exposà també a la sala de baix una artística maqueta del Santuari, obra del Pepe Martinez

Josep Maria Roger

2011-06-23T11:02:00.002+02:00

Josep Maria Roger,
carregat originalment per Puiggraciós

Josep Mª Roger, virtuós del pianoforte, va tocar a Puiggraciós el diumenge 19 de juny 2011, dins els actes commemoratius dels 300 anys del Santuari.

Sota el lema "Música per l'esperit i la raó", va oferir un espectacular recital amb obres de Bach, Haydn, Mozart, tres dels grans classicistes.

Roger, considerat un dels pioners del fortepiano a Espanya, és Director del Conservatori Josep Mª Ruera de Granollers, escola on va fer els seus estudis, ampliat amb lliçons Magistrals dels grans especialistes com György Sebók, Bob Asperen, Pail Badura-Skoda entre altres.

Els seus primers anys "musicals", i per sobreviure, va recórrer una interessant etapa professional com arranjista i director musical de notables artistes del pop-rock com Miguel Rios.

Tot i la seva dedicació al fortepiano, amb un gran repertori basat en el classicisme vienès, mai ha deixat de banda els instruments moderns -és Professor de Piano-, ni els diferents gèneres.

Ha tocat al costat de notables músics que, com ell, ens mostren que la música és la gran aliada per combatre la injustícia, la soledat, per apropar pensaments, idees, compartir esperances.

Fa alguns anys, després d'escoltar a Roger en un Concert d'homenatge a Ernest Lluch en el primer aniversari de la seva mort, vaig escriure:

"Quan només ens queda la música, perquè les paraules son controlades, perquè les actituds no mereixen respecte, perquè els ideals son, massa sovint substituïts pels interessos, trobem en la música, l'únic puntal al qual aferrar-nos. Perquè la música ens trasbalsa en el bon sentit de la paraula fins el punt de fer-nos creure que el nostre món és una meravella. Sons com els de Roger no poden provenir d'un món en fase d'extinció. Quina fal.làcia..."

En aquest nostre mon embogit, només la música ens corrobora que som persones racionals. El llenguatge musical és l'únic que pot trasl.ladar-nos a un mon nou, el somniat, on regni la pau, la igualtat, l'amor.

Per tant, escoltem bona música, deixem que sigui la nostra guía, la que ens il.lumini , la que ens permeti volar...

Montserrat Ponsa

La màquina del swing

2011-06-23T10:51:00.005+02:00

La màquina del swing,
carregat originalment per Puiggraciós

El passat divendres dia 10 de juny, dins dels actes del 300 aniversari del santuari, va tenir lloc un concert de jazz ofert pel grup "La màquina del swing".

Vam poder escoltar i gaudir dels qui formen el grup, que són:

Anna Esquius - veu
Lluis Codina - trompeta
Jean C. Bovy - trombó
Ramon Ferrandis - saxo alt
Albert Tur - saxo tenor
Raul Fernandez - clarinet
Joan Aureli Martí - clarinet i direcció musical
Xavier Cantó - piano
Jordi Gràcia - guitarra
Raul Martínez - baix
Ivan Sanmartín – bateria

Maria, dona i mare i el compromís cristià d'avui

2011-06-06T10:01:00.006+02:00

Teresa Forcades
Carregat originalment per Puiggraciós

Interessant diàleg amb la Teresa Forcades, aquesta jove monja-metge-teòloga, inconformista que furga amb ganes de trobar la veritat. Ens va deixar sentir la seva veu i pensament valent el diumenge 29 de maig, dins la commemoració dels 300 anys de Puiggraciós.

El tema a tractar no era fàcil però sí compromés d'abordar. I ho va fer amb naturalitat i energia, sap arribar a la gent, àdhuc als més reacis en aquesta discusió que, en alguna època, podia ser motiu de foguera.

Mare de Déu, virginitat, pecat, missió cristiana: estimar, Maria Assumpta al cel.

Com podia ser mare de Déu, si Déu existia des de sempre? Potser hauríem de dir mare de Crist, el que es va fer home. Amb l'Encarnació comença doncs un Projecte, el missatge, que tots hem de deixar-nos engendrar. Déu és el dissenyador, però la Història la fem tots. Déu ha necessitat el sí de Maria, és amb ella que s'inicia la proposta que Déu ens fa a tots: treballar junts co-creació, a partir del nostre testimoni espiritual.

Per què parlem de la Virginitat de Maria? Doncs per tal que la criatura engendrada sigui Déu. La discusió Telogia-Filosofia ha sigut àrdua al llarg del temps. Mentre que la Teologia accepta coses que no pot acceptar, intenta fer racional quelcom més enllà de la nostra raó, "dóna llum" a l'espai-temps, la Filosofia raona a partir de la raó.

Pecat?. Res del què en diem pecat forma part de nosaltres. És una omissió humana. Per què? Perque la realitat humana no dóna de sí. La nostra missió és estimar, viure amb gests continuats d'amor, d'esperança cristiana. Pecat és por a la llibertat, es peca per actuar contra la llibertat, contra la por. Aquesta càrrega de por és diferent en cada persona. La càrrega de mal es distinta, no exigeix segons aquell patró que diu que hauràs de respondre segons els "talents" que cadascú ha rebut. No hi ha recepta a seguir. En aquest segle XXI podem viure en plenitud si volem. Com? Amb un gest d'amor constant, donar llum, és el gest que dona sentit a la vida. Pecat original és una marca que ens influeix però no a ella, a la mare de Crist.

Maria assumpta al cel? Va morir Maria? Va pujar al cel amb cos i ànima? És un repte a la racionalitat, una formulació a interpretar. Què ens aporta? Simplement se'n va a la plenitut. La materialitat de la vida forma part de la nostra realitat. No es pot racionalitzar tot, per tant, és el cos una presó de l'anima? El cos que tenim és espiritual, o som amb cos o NO existim. Mai és fusió. Formem part, som una guspira que s'empresona, part espiritual en aquell foc primer. La Coreografia? Escriure l'espai, com més distints units en la diferència. En la vida en plenitud el cos no desapareix, d'aquí l'Assumpta al cel amb cos i ànima, drets i deures, la relació d'igualtat, la gran contradicció: Pare-Fill un ho dóna tot, l'altre ho rep tot, Vet aquí la gran lliçó de dignitat, que allò que tinguis ho donis, que allò que no tinguis ho rebis. Amb amor no hi ha conflictes. El mal no té entitat, és el gran mentider. T'equivoques i ets esclau si el practiques, no et dona satisfacció perquè és una comprensió errònia. Llibertat-amor són inseparables.

Les dones tenim més capacitat d'estimar que de ser lliures, possiblement per por a la solitud. Als homes els costa més sacrificar-se, és per por a la dependència. Cal que sapiguem racionalitzar els misteris de la vida, passar per aquest món amb els ulls oberts, que siguem capaços d'aprendre a viure de forma digna.

Interessant el debat que va seguir a la xerrada. La germana Teresa amb una simpatia fora del comú va enamorar la concurrència que no trobava el moment d'acabar, interessada en escoltar allò que sempre ens ha preocupat, els dogmes amb els quals hem estat educats. Massa feixucs per a ments senzilles.

Gràcies.

L'Eucaristia de la festa de l’Encarnació

2011-03-29T15:28:00.002+02:00

Benedicció dels panets
Carregat originalment per Jesús Cano Sánchez

Dia 25 de març, festa de l’Encarnació, l’acte més important fou la celebració de l’Eucaristia, que la presidí el nostre Bisbe Josep Àngel Saiz Meneses, i concelebraven els mossens de l’Arxiprestat i altres mossens amics del Santuari.

Com a tradició es beneïren uns panets, que en acabar la celebració de l’Eucaristia es varen repartir a tots els participants.

Gegants, gitanes, bastoners, màgia...

2011-03-28T14:02:00.003+02:00

300 anys de Puiggraciós: Trobada de gegants
Carregat originalment per Puiggraciós

Cap a les 4 ja s’anava animant l’entorn del Santuari. Gegants i geganters començaven a prendre el seu lloc; gent menuda amb els pares i els qui els dirigirien les danses; les cadires ben posades; les taules per la xocolata amb tot el que es necessitaria, molta coca!!! feta a casa dels organitzadors!

I començà el ball dels gegants no sense haver presentat abans cada colla i poble d’on eren. La música de la gralla i dels tambors omplia d’expectació tot l’ambient. El ball final de tots els gegants junts fou molt simpàtic!

300 anys de Puiggraciós: Ball de gitanes
Carregat originalment per Puiggraciós

I seguí una mena d’entrada amb música cap el cercle on tot seguit començarien les danses “Ball de Gitanes”. Colles infantils que no els faltava detall: bambes amb picarols, mocadors les nenes i faixes els nens. Un “Visca” ben merescut pels seus directors!!!

El grup de Bastoners de la Garriga. Us felicitem i us voldríem veure ben aviat una altra vegada!

I tot seguit el MAG LINI! Ens va deixar a tots ben fascinats!!! La seva màgia semblava tan natural que no podíem creure allò que vèiem! MOLTES GRÀCIES, MAG LINI.

Cada grup participant marxà amb l’obsequi de “PUIGGRACIÓS 300 ANYS” gravat pel nostre artista Miquel Rocabruna.

Era l’hora de la pregària de Vespres. L’oratori de les monges seguí la festa amb la pregària de cada tarda i amb ella acabàvem la jornada a Puiggraciós.

La Nova Euterpe

2011-03-28T09:07:00.002+02:00

La Nova Euterpe
Carregat originalment per Jesús Cano Sánchez

El dia 25 de març tinguérem un concert de La Nova Euterpe, que és un cor masculí de polifonies tradicionals. Formen aquest grup Sebastià Bardolet, tenor; Xavier Solà, tenor; Jaume Ayats, baríton i Manel Marsó, baix.

Els quatre components de La Nova Euterpe provenen d’una sòlida formació musical i tots ells tenen importants activitats i responsabilitats en diferents àmbits del món musical.

Les harmonitzacions són fetes pel responsable del grup, Jaume Ayats, a partir dels diferents models de polifonia popular recollits en l’àmbit mediterrani i dels seus propis treballs d’investigació sobre cançons tradicionals del nostre país.

Vàrem poder gaudir i viure el gust de cantar sense gaires prevencions tècniques.

Jo estimo els místics

2011-03-21T10:14:00.001+01:00

Trobada de rectors de santuaris dels Països Catalans
Cargado originalmente por Puiggraciós

Jo estimo els místics, diu Déu, que creuen contra tot l’increïble en l’aurora del gran matí de Pasqua. Jo estimo igualment la mirada dels poetes, diu Déu. Sota les cendres quaresmals hi coven les brases de la Paraula, del Pa i de la Comunitat. Hi crema l’amor de Jesús vivent. Ho sabem bé els Rectors de Santuaris de Catalunya, Balears i Andorra. Són ja 32 quaresmes consecutives que ens apleguem en el cor del camí pasqual. La trobada hagué lloc els dies 14,15 i 16 de març al seminari salesià, Martí Codolar, de Barcelona al recer de la Mare de Déu de la Mercè, de la Sagrada Família i de la Mare de Déu Puiggraciós. Les germanes benetes estan, enguany, de festa grossa pel seu 300è aniversari. Des de Meritxell, agraeixo que ens convidin a compartir-la. Els responsables de Santuaris ens hem imposat la cendra que ens fa do de la humilitat i de la sinceritat : passem un eclipsis de Déu?. Ens tenalla la secularització que vol empresonar la fe sols en l’esfera del privat?. Constatem la pèrdua de fe, quan ens fan sentir estrangers entre els germans pel sol fet de parlar de les nostres conviccions?.

Santuaris i nova evangelització, ha estat el dossier de la taula de treball de la XXXII Trobada de Rectors de Santuaris. Tema d’envergadura, de realisme inquietant i de compromís davant les situacions de des cristianització freqüents en els nostres dies, ens ha advertit el Coordinador interdiocesà. Corrents d’aire de totes bandes han bufat sobre les nostres cendres per desvetllar-hi la flama. El bisbe Agustí Cortés, president del Secretariat de pastoral de santuaris ens ha encoratjat a respondre amb “Un Nou Ardor” que ja ens havien demanat els seus germans bisbes per fer front al laïcisme i a la cultura postcristiana. Amb aquest ardor tots hem dit la nostra : Que la gent trobi als nostres santuaris allò que trobaven en Jesús. (Santuari del Mont). Cada rector de santuari ha de ser un santuari de misericòrdia. (Delegat de Mallorca). Per al “ Primer Anunci dins la nova evangelització” el professor de la Facultat de Teologia de Catalunya, Xavier Morlans, ens ha marcat cinc passos : connectar amb les necessitats humanes, explicitar l’Evangeli com a Bona Nova, adreçat amb to testimonial, que mogui a obrir el cor a Jesucrist realitzat des de la Comunitat eclesial. El rector de Núria ha completat els visitants al santuari han de trobar un ambient familiar i festiu. Lluc de Mallorca ha bufat fort : Hem de ser llar d’espiritualitat, d’acompanyament, oferir espais de convivència i d’exercicis espirituals amb una litúrgia d’elements nous i vells que ens recondueix de veritat a Déu. Gaudir del lloc senzill, de la bellesa senzilla del culte i que la natura ens obri a la pau que dóna identitat al santuari. (Salut de Pallerols). La Cisa ha reivindicat que les portes del santuari restin sempre obertes per als turistes, per al culte, per a les celebracions amb infants, joves i matrimonis, per a l’acció caritativa, per promoure la cultura. El Rector del Miracle clausurava la taula rodona : ajudem al visitant que faci la seva experiència de fe. El Monjo de Montserrat Lluís Duch ha il•luminat les inquietuds de tota l’assemblea : “Evangelització i incultura”. Urgeix contextualitzar l’Evangeli. No hi ha text sense context. No hi ha possibilitat d’anunci evangèlic al marge de la cultura. El professor antropòleg ens ha descrit fil per randa el nostre món ( el context) per tal que totes les persones del segle XXI puguin preguntar-se : Qui és Jesús per a mi?

Des del cimal de Meritxell observo que la fe dels andorrans no ha desaparegut. Sols s’expressa de manera diferent d’un temps cap aquí. Els meus conciutadans senten més preocupació per l’espiritualitat que per la pràctica religiosa. Em cal trobar noves maneres per parlar a la meva gent i per presentar ara i aquí l’Evangeli de sempre. L’Església no sap vendre avui? Abans de cercar culpables i pecadors, hem de buscar fer feliços a les persones. Tenir cura dels conciutadans, sobretot de les persones que pateixen soledat, tribulació´... perquè tenen set d’una mirada, d’un somriure, d’una escolta, d’unes engrunes d’estimació, i cridar pels altaveus la nostra esperança d’un temps millor. L’amor exigeix compromís.

A la llum dels llantions de la meva Confident li he ofrenat un platet de cendra quaresmal per al devot que se la vol imposar. Ella em somriu : mai és tard per atiar el foc de l’amor del meu Fill que cova sota la cendra. He comprés : el foc pasqual dóna la raó, plena, total i exuberant, a la meva esperança.

Mossèn Ramon, Canillo (Andorra)

Breu crònica de la Caminada evocativa i de contemplació mariana

2011-02-24T12:03:00.007+01:00

Caminada evocativa i de contemplació mariana
Cargado originalmente por Jesús Cano Sánchez

Començo aquest relat amb moltes ganes de fer-lo arribar als qui no els fou possible participar-hi. Hi éreu presents, i tant! Però ara ho podreu viure una mica més.

La plaça de davant el Santuari s'anà omplint ben puntualment i amb tota sorpresa nostra! Els primers foren en Toni Ferrer i en Lluís Galobart que portaven els llibrets on hi havia tot el material de les 6 Estacions de que constaria la Caminada. Aquest llibret fou la segona gran sorpresa. No ens imaginàvem que l'haguessin fet tan complert i bonic! Per a tots n'hi haurà un el dia que pugueu pujar a Puiggraciós. No pensàvem tampoc que la convocatòria hagués pogut tenir tant de ressò. Algú es responsabilitzà d'assegurar les persones que, amb ordre, podrien estar disposades a portar la Mare de Déu en el camí del llarg recorregut espiritual. Tothom feia cara feliç quan se'ls hi proposava, era un goig!

Es posà la Mare de Déu al jeep del Carles Nualart, cosa que no va resultar gens fàcil, i es començà a baixar pel camí més curt cap a l'antiga església parroquial de Sant Pau de Montmany on havia tingut inici el culte a la Mare de Déu. Els qui anàvem dins del jeep podíem anar saludant els petits grups que hi baixaven a peu.

Arribats tots davant l'església es va començar la primera Estació: Mn. Pere féu de iniciador i fou un acompanyador perfecte de tot el que aniríem vivint. El Jaume Dantí començà fent-nos una bona informació històrica i plena de calidesa i d'amor envers la història que ha esdevingut tan nostra. Seguí la lectura bíblica de "Jesús, fill de Sira" invitant-nos tots a lloar la grandesa del Creador. La lectura fou molt ben proclamada per la Maribel i la Montserrat Ponsa. No obstant, també era bonic veure com tothom tenia el seu llibret ben obert com per no perdre's cap paraula. "Començàvem amb bon peu."

La Mare de Déu ja estava a punt per avançar la pujada cap el Cim del Puig. No vull deixar de remarcar que era molt bonica la barretina vermella que portava en Francesc Pujol, el qual volia completar algunes "notes històriques" que vam deixar per a un altre dia.

La segona Estació la férem en un marge del camí. Que bé s'anava lligant la història sagrada del Poble d'Israel amb la nostra!!! Per aquesta Estació ens fou preparat un Salm nou inspirat amb el salm 74 (73) des del que contemplant les ruïnes que va marcant la història s'hi llegeix la presència del Senyor que sempre ens acompanya. Aquest Salm el vam resar tots junts.

Caminada evocativa i de contemplació mariana
Cargado originalmente por Jesús Cano Sánchez

La tercera Estació. Aquí hi férem memòria dels "nostres pares en la fe" que havien fonamentat la seva devoció no pas en "Cursos de teologia" sinó en la pietat que havien anat heretant, guardant i vivint. El Rosari no ha estat suplantat per les reformes conciliars i s'ha mantingut encara com una pregària ben senzilla i viva del Misteri de Crist i de la Mare de Déu. Mn. Pere va evocar els misteris de goig i férem un bon tram resant-ne un dena.

La quarta Estació. Aquest espai fou també bonic. Aquí hi vam contemplar de manera ben explícita a Maria com a model de tot deixeble de Jesús. L'acolliment i la resposta que va donar a Déu. El seu esperit de servei envers Elisabet de manera tan espontània; la trobada també de Jesús i de Joan des dels ventres de les seves mares i la proclamació de fe d'Elisabet ben inspirada per l'Esperit. Vam acabar aquesta contemplació amb uns punts que desitgem que de manera ben personal ens els anem responent cada un des de la pregària de cada dia.

Cinquena Estació: El lloc escollit per a aquesta Estació fou meravellós. Una gran esplanada, un camp antic, contemplant l'estimat Montseny i la nostra Cinglera, i amb ells tota la Creació. Aquí el Lluís Galobart ens féu pensar molt amb el seu pare Marcel que en un dia així segur que hauria estat enmig nostre; en Lluís doncs, féu un gran panegíric geogràfic que de tan ben explicitat i profund esdevingué una reflexió teològica. En Jaume Dantí ho completà amb unes notes històriques i Mn. Pere va acabar la meditació amb la lectura profundíssima del Pròleg de Joan: "Al començament, existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era Déu. Estava amb Déu al començament. Totes les coses han vingut a l'existència per mitjà d'ella... En ella hi ha la vida, i la Vida era la llum dels homes; i la Llum resplendeix enmig de les tenebres, sense que les tenebres l'hagin pogut atènyer mai."

Certament en aquesta Estació ens parlaren de Déu dos grans llibres: la Natura i la Paraula que escoltem des de l'Escriptura. Pregàrem de cara a un immens horitzó que no vèiem i que per això ens feia sentir petits però pertanyent tots a la família divina de la que som fills i a la que ens encaminem tot pregant amb goig i amb llàgrimes: ABBÀ, PARE!

Es va tractar d'emprendre la pujada definitiva i valenta cap el Santuari. L'emoció era molt densa. La proximitat dels uns als altres molt fraterna, el camí fou llarg i quasi de forma ben significativa: pujàvem a la Casa del Senyor!

Sisena Estació: A les portes de l'església. Allí ens vam unir als poquets que ens havien acompanyat amb la pregària. Tots drets i en silenci contemplàrem la Mare de Déu com era portada damunt l'altar. Al cor del nostre Santuari. La seva entrada fou envoltada dels acords de la cítara. L'emoció era en tots. La Gna. Rosa Julibert donà una benvinguda espiritual a tots els qui formem part d'aquesta història de la que avui en som anelles vives tot desitjant que la posteritat pugui també pregar i estimar a la Mare de Déu. Seguí una pregària que iniciava la Gna. Mª Teresa i completàvem tots a cada invocació. El Cant dels Goigs fou el final festiu d'aquesta Caminada.

Gràcies, Senyor; gràcies, Maria, que hem pogut viure aquesta tarda tan densa de pregària, de fraternitat, de contemplació i d'acció de gràcies. Ah, la festa va seguir dins el menjador del nostre Santuari amb un pica-pica ple de diàleg i d'estimació.

Aquí acabo aquesta crònica. Estic segura de no haver sabut comunicar tot el que cada un hem viscut, però ha estat una mica l'esforç d'arribar a casa vostra i compartir-ho una mica amb tots vosaltres. Especialment als qui no us va ser possible de venir-hi.

Griselda Cos, mb

Són els Sots Feréstecs, reïra de bet!

2011-02-01T12:00:00.002+01:00

Jordi Castellanos
Carregat originalment por Jesús Cano Sánchez

Dins els actes que commemoren el 300 aniversari del Santuari de la Mare de Déu de Puiggraciós, dissabte a la tarda el Santuari es va omplir de gom a gom per tal de poder escoltar la conferència del professor Jordi Castellanos sobre la novel·la "Els sots feréstecs", de Raimon Casellas. Castellanos, especialista en aquesta novel·la i estudiós del modernisme literari català, va oferir una interpretació sobre la que es considera la primera novel·la modernista catalana. Publicada el 1901 a partir d'una sèrie de contes, la novel·la parteix d'alguns records d'infantesa de Casellas, viscuts a la dècada dels 70 del segle XIX a la masia de l'Ullà, i a tensions entre l'aleshores rector de Montmany –mossèn Lladó– i els feligresos de la zona. Castellanos incidí en la ficció de la novel·la però també en l'origen real del conflicte. En aquest punt assenyalà com Casellas va saber retratar un marc social en transformació i com va enfrontar dos espais simbòlics, Montmany –allò sagrat– i Puiggraciós –erotisme–, en un correlat característic de la literatura europea del tombant de segle i de les tensions ideològiques i estètiques que conflueixen en el Modernisme.

D'aquesta manera, assenyalà Castellanos, personatges com mossèn Llàtzer o la Roda-soques serien personatges tipus. El primer, l'intel·lectual conscient i amb voluntat de transformació; la segona, l'inconscient col·lectiu, un instint despersonalitzat. Segons Castellanos la novel·la sap mostrar el malestar de l'intel·lectual de finals del XIX i també el seu fracàs en l'intent de regenerar espiritualment el poble.

A la fi de l'exposició, un breu col·loqui acabà amb una pregunta. Per què és important "Els sots feréstecs" dins la literatura catalana? Castellanos no ho dubtà: perquè ens hem reunit per parlar-ne avui i aquí.

Font: El 9 Nou.

Concert de Sant Esteve

2011-01-10T17:09:00.000+01:00

Concert de Sant Esteve
Carregat originalment per Puiggraciós

Xavier Relats, flauta, nascut a Lliçà d'Amunt (el Vallès Oriental), va estudiar flauta amb Claudi Arimany al conservatori de Granollers. Posteriorment perfeccionà els seus estudis a França i a Suïssa. Entre 1989 i 1991 fou contractat per la Bieler Symphonieorchester de Suïssa, i posteriorment passà a formar part de l'Orquestra Simfònica de Navarra, de la qual n'és Primera Flauta. Ha actuat com a solista amb l'Orchestre de Chambre de Lausanne, l'European Symphony Orchestra, Virtuozzii Moldavi (Orquestra Nacional de Cambra de Moldàvia), Camerata Mediterrània, Orquestra Nacional de Cambra d'Andorra i la pròpia Orquestra Simfònica de Navarra. Ha rebut diverses distincions internacionals.

Abigaïl Prat, arpa, nascuda a Barcelona (el Barcelonès), va iniciar els seus estudis al conservatori del Liceu amb Hermínia Gràcia, per posteriorment continuar-los a Montpellier. Més endavant ingressà a la "Hochschule" de Viena per estudiar amb A. Blovsky-Miller, on obtingué un Cum Laude. La seva experiència amb orquestra és molt extensa: membre de la JONDE, solista de l'Òpera d'Oslo, col·laboracions amb les orquestres simfòniques de Trondheim, Barcelona, Sofia, Bergen, Viena, RTV austríaca i també l'Òpera Estatal de Viena i la Filarmònica de Viena. Com a solista ha actuat amb nombroses orquestres de cambra d'Espanya, Noruega, Estats Units i Àustria, actuant en sales tan emblemàtiques com el Kontzerthaus de Viena o el Carnegie Hall de Nova York.

Ambdós músics interpretaren obres dels clàssics Donizetti, Mozart, Gluck, Doppler-Zamara i nadales medievals i d'avui en dia. Fou un concert excel·lentissim. Dos grans músics en que expressaven tots els seus sentiments a través de l'arpa i la flauta. Érem molts els qui en vam gaudir i poder-los donar gràcies!

El poeta Joan Maragall es va fer present al Santuari de Puiggraciós

2010-12-29T12:39:00.000+01:00

Recital en recordança de Joan Maragall
Carregat originalment per Puiggraciós

El poeta Joan Maragall es va fer present dissabte dia 11 de desembre al vespre al Santuari de Puiggraciós. En un nou acte del programa de celebracions dels 300 aniversari de la fundació del Santuari, s'hi va fer un recital al voltant del poeta, de qui es commemora també naixement i defunció. L'historiador Albert Benzekry i l'actor Albert Vilar van fer un recorregut per l'obra poètica de Maragall, bo i repassant-ne les diferents vessants dedicades a l'amor i la bellesa, l'exaltació del paisatge i el Nadal. Entremig, la soprano Montserrat Costa, acompanyada al piano per Xavier Dolç, va interpretar diverses peces de Maragall, com ara Per tu ploro, El Corpus, La ginesta, i, per tancar l'acte, El Cant de la Senyera, amb els assistents que omplien el santuari dempeus, interpretant també la peça.

Font: El 9 Nou.

Inauguració de l'exposició "Puiggraciós, 300 anys" i Vetlla d'Advent

2010-12-20T13:58:00.003+01:00

Inauguració de l'exposició de la història de Puiggraciós
Carregat originalment per Jesús Cano Sánchez

El dissabte 27 de novembre es va celebrar la inauguració de l'exposició sobre la història del Santuari de Puiggraciós que s'ha preparat en motiu del 300 aniversari. La mostra consta de dues parts cronològiques: la primera comprèn els temps antics, la fundació del santuari, i els grans esdeveniments que va experimentar en els segles XIX i XX fins l'any 1973. La segona es refereix als temps recents, des de la constitució de l'Arxiprestat, la vinguda de les monges benedictines i la formació del consell, fins als actes i celebracions que s'han fet en els darrers quaranta anys. El concepte de l'acolliment que ha fet Puiggraciós al llarg del temps és el fil conductor de tota la mostra.

La inauguració va ser participada per un públic nombrós que va seguir les exposicions dels autors de l'exposició, els senyors Jaume Dantí i Lluís Galobart, i les paraules de suport de l'alcadessa de la Garriga, la senyora Neus Bulbena i Burdó, que va voler acompanyar-nos amb la seva presència.

Acabada la presentació, els fidels van traslladar-se a l'església del Santuari a la celebrar-hi la Vetlla de Pregària amb la que cada any comencem el temps d'Advent. El tema d'aquest any fou "acollir la vinguda de Déu".

L'exposició es pot visitar fins passat les festes de Nadal al cambril de la Mare de Déu del Santuari de Puiggraciós, i els mesos següents farà un itinerari itinerant pels pobles i parròquies de la rodalia.

Cristians i cristianisme a la Xina

2010-11-24T17:50:00.005+01:00

Una barcelonina, després de set anys de viure a l’Ametlla del Vallès on treballava a la Residència Francesca Roig, i havent estudiat la llengua xinesa sense saber ben bé per què, ha viscut set anys més a la Xina on ha compartit intensament la vida amb cristians de l’Església clandestina xinesa. Aquesta compartició ha estat l’objecte del testimoni que ens ha donat a la conferència que tingué lloc el dia 20 de novembre al Santuari de Puiggraciós.

El seu testimoni ha estat un senzill, sincer i entranyable acostament a la gent que ella estima amb tendresa. Ens ha presentat unes persones, unes famílies i unes comunitats xineses que en aquests moments viuen la fe cristiana enmig de dificultats, de penúries, de solituds, de temors de ser descoberts i represaliats... però amb il•lusió, convenciment, germanor i desig de progrés en el seguiment de Jesucrist.

El muntatge visual amb el qual ha acompanyat el seu testimoni ens ha facilitat obrir el cor a una gent tan pròxima a nosaltres per la fe, tan llunyana per l’espai i la cultura, i tan il•lusionada pel coneixement de Jesús, el Mestre. Parlant amb senzillesa ens ha desgranat la vida de gent del camp i de la ciutat, ens ha informat directament de l’Església clandestina i indirectament de l’Església patriòtica. Tot plegat ens ha ajudat a obrir els nostres cors als germans, al reconeixement de la nostra mediocritat i a la confiança en el Déu i Pare de Bondat.

Les pedres mòbils

2010-11-23T14:39:00.003+01:00

Can Joanet, El Serrat de l'Ocata, l'Ametlla del Vallès
Carregat originalment per Jesús Cano Sánchez

Amb aquest títol no ens estem referint ni a les pedres de les tarteres ni a les que circulaven pel Nil en l’època de la construcció de les piràmides, sinó al costum mil•lenari d’aprofitar les restes constructives que es trobaven en diversos indrets i d’èpoques anteriors.

Per exemple, les restes ibèriques i romanes les trobem reutilitzades en alguns fonaments, i altres materials de l’època medieval i d’aquestes ruïnes passen a les masies, etc. etc.

El cas del Santuari de la Verge del Puiggraciós suposem que no n’és una excepció. A Can Joanet, del Serrat de l’Ocata tenim l’honor i el privilegi de conservar-ne una petita part, ja que tenim la intuïció que dues llindes d’aquesta masia podrien haver format part del dit Santuari.

En una de les llindes llegim 1701 amb una grafia ben entenedora i en una altra, feta possiblement per un altre picapedrer, 1711. Aqueta segona per a moltes persones produeix un dubte, ja que el 7 sembla un 1 de l’alfabet àrab però queda clar que no ho és, ja que la resta dels 1 són amb xifres romanes. També, i en mig de les dues primeres i segones xifres, hi ha una inscripció “petrogríflica”, on veiem un triangle amb una creu antiga en forma de T sobreposada.

Donat que les dates es corresponen a la construcció i sacralització del Santuari al que li tenim molta estima, nosaltres com a conservadors d’una petita part del seu patrimoni felicitem efusivament a la comunitat en la cel•lebració dels 300 anys.

Firmat: Josep Sabatés i Rosa Maria Trias

Romiatge a Montserrat 2010: Crònica

2010-10-25T17:24:00.000+02:00

Ens ha costat arrencar aquest XVIII romiatge. D’una banda costava aplegar el nombre de romeus i al final hem estat més de 200, de moment vam sortir amb esperes però després la fluïdesa va marcar la nostra jornada.

La missa va ser de debò l’Eucaristia dels monjos i del poble, dins de la qual un monjo va celebrar el 50 aniversari de la seva professió. Les paraules d’acolliment del Pare Abat van ser càlides i ben rebudes.

A la sala d’acolliment vam encetar les celebracions dels 300 anys del Santuari de Puiggraciós, vam gaudir i ens vam entendrir amb el muntatge audiovisual i, en acabat vam experimentar gran goig amb el testimoni d’una amiga del Santuari de la Mare de Déu i la proclamació del Pregó d’inici de l’any de Puiggraciós, el qual ens va arribar al cor i ens va ajudar a pregar.

L’estona lliure per al dinar ens va semblar curta i la comunicació ben aprofitada, la pregària a la majòlica de la Mare de Déu de Puiggraciós va ser sòbria, expressiva i arrelada, molt participada pels diferents pobles i per tots els romeus.

No podem demanar altra cosa que la benedicció de Maria, la qual estem segurs que no ens mancarà, ni a nosaltres, ni al nostre Poble, ni arreu del món en aquest moment difícil per a tothom.

Imatges del romiatge a Montserrat del 2010 aquí.

Romiatge a Montserrat 2010: Pregó a les envistes del 300 aniversari del Santuari de la Mare de Déu de Puiggraciós

2010-10-25T16:54:00.000+02:00

Invitació a la joia

Alegreu-vos tots els qui estimeu Santa Maria i, també, els amics de Puiggraciós: En primer lloc vosaltres, feligresos de Sant Pau de Montmany i el Figaró, perquè els vostres pares en la fe foren els primers que expressaren l'estima a la Mare de Déu, en la imatge que avui venerem.

Feu festa germanes benedictines, comunitat i custòdia del santuari; i, amb elles, també vosaltres, feligresos de Sant Genís de l'Ametlla del Vallès, que avui sentiu vostra la devoció a la imatge de Maria, mentre l'oferiu a la veneració de tothom qui puja a visitar-la.

Exulteu feligresos preclars de les parròquies de la rodalia de Puiggraciós: Sant Esteve de la Garriga, Sant Pere i Sant Pau de Bigues, Sant Vicenç de Riells del Fai, Santa Eulàlia de Ronçana, Santa Maria de Llerona, Sant Julià de Lliça d'Amunt i terres enllà de Lliçà de Vall, Parets, Granollers, Caldes de Montbui... i de tota la comarca del Vallès Oriental.

Alegreu-vos germans i germanes perquè el motiu de tristesa i angoixa ue va fer amagar tantes imatges de Madona Santa Maria en plans i pujols, cims escarpats, coves i forats amagats, avui és motiu d'alegria per tots nosaltres perquè, havent-hi retrobat l'antiga imatge, hem sentit més viva la presència de Maria a les nostres vides i als nostres pobles.

Maria fidel

Ella, Evangeli viu, abans d'engendrar el Fill de Déu en les seves entranyes el va engendrar en la seva vida.

Ella, de jove, acollí el Misteri de Déu encarnat al seu ventre i de gran, meresqué la lloança de Jesús:

“Més aviat sortosos els qui escolten la Paraula de Déu i la guarden”.

Història

Tots nosaltres fem conscient i viva la joia en els nostres cors perquè Maria va escollir la humil comunitat cristiana de Sant Pau de Montmany per fer-se un lloc enmig nostre i, després de més de set-cents anys, de ser referència de fe per a la petita comunitat parroquial i les veïnes; aquest any 2011, en farà 300 que, des del Santuari de Puiggraciós, segueix mostrant-nos el seu Fill diví, el qual, en encarnar-se a les seves entranyes, es va fer germà de tota la nostra família humana, aquell que, essent el camí la veritat i la vida, ens mena a la plenitud del Pare.

Avui en aquesta muntanya de Montserrat, -catalana per excel·lència i maternal per tendresa mariana- magnifiquem el Senyor amb tota l'ànima perquè, a nosaltres, ens ha escaigut viure, festejar i pregonar l'acció de gràcies pel 300 aniversari de l'estada de la imatge de Maria al Santuari de Puiggraciós i pel nostre XVIII Romiatge que va de la casa de Maria al Puiggraciós, al casal de Maria al Montserrat.

Estimem les nostres arrels i perseverem a pujar en comunitat a la santa muntanya, després que la pujada anual d'uns pocs romeus garriguencs, que sortien de Puiggraciós, fou estroncada l'any 1714, amb la guerra que es visqué i la derrota que ens sobrevingué.

Agraïment

Devots de Madona Santa Maria, gireu l'esguard envers el Puiggraciós, on Maria ha volgut habitar i, des d'on, entronitzada al Santuari, sembla senyorejar sobre els nostres pobles i tota la nostra comarca, quan, de fet, els serveix i els acompanya en fam i en prosperitat, en pau i en guerra, en salut i en malaltia, en abundància i en penúria...

Amunt els cors i les veus! Expressem plegats el nostre agraïment a Madona Santa Maria, perquè ha volgut tenir una presència tan amatent arreu de la nostra terra catalana, on no hi ha vall ni muntanya, serra prop de mar o recer enclotat, on no sigui estimada i venerada.

Endreça i peticions

Santa Maria sota totes les advocacions de les marededéus trobades que han fecundat el nostre Poble i la nostra història:

-Doneu-nos inspirats cristians i cristianes que cantin les vostres lloances i ens parlin al cor, talment que el seu cant segueixi donant vida a la nostra llengua i avivant la nostra fe.

-Susciteu, al nostre temps, generosos amics i evangèlics deixebles de Jesucrist, que acompanyin les nostres comunitats del segle XXI i ens encoratgin a ser fidels en el seguiment del vostre Fill, el nostre Mestre.

-Feu-nos forts en l'amor a fi que les joves generacions, els pobres i els qui sofreixen trobin en les nostres vides un testimoni creïble del Salvador del món.

Que, com vós, no tinguem cap més afany que veure realitzada en nosaltres la Paraula de Déu.
Que, com vós i la vostra família, ens sentim acompanyats en la travessa del nostre desert.
Que, amb vós i sant Josep, cerquem Jesús amb ànsia pels camins del món.
Que, amb vós i les dones, ens mantinguem fidels al peu de la creu.
Que, com Joan evangelista, us prenguem a casa nostra.
Que, amb vós i els primers creients, ens alegrem i gaudim de la Resurrecció de Jesucrist.
Que, amb vós i amb els apòstols, esperem avui també el do de l'Esperit Sant.
Que sentim el goig de la vostra presència en l'Església del nostre temps.
Que, plegats amb vós, tots els germans i germanes, de tota llengua i color,
pelegrins de la nostra generació, fem camí vers el Crist.

Invocació trinitària i conclusió

-Maria, Filla de Déu Pare, Us lloem i donem gràcies perquè heu estat l'humil esclava del Senyor.Sigueu llum i guia de la nostra, avui tan pobra i constreta, Església.

-Maria, Mare de Déu Fill, Us lloem i donem gràcies perquè ens heu donat Jesús el Fill de Déu, i l'heu acompanyat maternalment de Betlem fins al Calvari, i a la glòria de la Resurrecció. Sigueu model i exemple fraternal del nostre pelegrinatge en aquest món.

-Maria, Esposa de Déu Esperit Sant. Us lloem i donem gràcies perquè heu obert el vostre cor a l'acció de l'Esperit Sant us heu deixat cobrir amb la seva ombra i l'heu acollit a Pentecosta. Sigueu el goig i la força dels afligits i dels qui volen ser dòcils a la inspiració de l'Esperit.

Santa Maria, Mare de Déu, intercediu, com a Canà, davant del vostre Fill per tal que ens arribi a nosaltres, a l'Església, al Poble Català i a tots els Pobles de la terra, l'hora del treball, de la llibertat, de la justícia, de la dignitat i de la pau, talment que el Regne del Pare s'obri pas a la terra segons l'impuls de l'Esperit Sant.

Amén.

Pere Farriol i Vinyes

Romiatge a Montserrat 2010: Escrit de Montserrat Ponsa

2010-10-25T16:47:00.000+02:00

Fa més de 40 anys que visc a l'Ametlla i, des de sempre, Puiggraciós ha sigut el meu nord i el de la meva llarga família. Pujàvem a no importa què: a veure les monges, a compartir amb elles… des de la missa o classes de flauta els meus fills. Hi hem celebrat esdeveniments, ens hi hem aixoplugat en moments durs, quan la mort ha rondat prop nostre. També hi hem celebrat alegries, sagraments... Hem compartit l'Eucaristia amb amics que han arribat de lluny, d'Argentina Adolfo Pere Esquivel, de Brasil –Patrick responsable d'una favela de Sao Paulo...

Bolets, herbes, remeis, hi hem trobat de tot: pintures i brodats...pastissos i codonyats... de tot i força, amb moltes germanes que avui ja no ens acompanyen.

I sabeu per què? Doncs per la germanor que regna en aquell Santuari, la gentil.lesa de les germanes que escolten i aconsellen, que preguen i canten, que encomanen pau i serenor.

Però sobretot perquè, des de sempre, compartim uns mateixos ideals de justícia, uns mateixos amors...

Sabeu?

Tots estem enamorats de Jesús i de la seva mare, aquells grans personatges que des de sempre han marcat les nostres vides, la serenor dels quals avui trobem a faltar a la nostra societat.

Imagineu un món on es practiquessin aquells Manaments de la Llei de Deu?

No robar, no matar, no desitjar el què és d'altri...

Honorar, estimar...

Si a més poséssim en servei les Benaurances.. no hi hauria guerres ni dificultats, tots per a tots, com deien els mosqueters...

Vet aquí un glossari del què podria ser la vida, el nostre món...

Consti que som afortunats de viure en aquest nostre Vallès, sota els Cingles de Bertí com deia Carles Sindreu en el seu poema.

La cançó que porta el vent
Té perfum de rosa gerda
Sota els Cingles de Bertí
El Vallès obre les ales
Els núvols s'hi posen
I no se'n saben avenir
Sota els Cingles de Bertí....

La veritat és que em sento afortunada, vaig néixer al Bages i, era al Santuari de Montserrat on pujàvem sovint amb els pares i germans.

Després me'n vaig anar a viure a Granollers i a l'Ametlla i tinc Puiggraciós al cim...

Dono gràcies per la sort que he tingut.

Sovint em demano:

Per què he nascut en un país civilitzat, ric, amb possibilitats mentre que altres han nascut en zones desproveïdes sense possibilitat de reeixir? Hauríem de passar la vida donant gràcies...

Avui però vull fer-ho a les germanes que ens acompanyen, les que vetllen i preguen per tots nosaltres.

Fa goig veure la munió d'amics que ens hem aplegat, vertaderament som ferment d'església, som una Comunitat cristiana que no vol morir.

Així ho demanem a la Verge que avui visitem la de Montserrat, que posi la mirada sobre aquest món que es vol enfonsar però que nosaltres, amatents, portarem, d'acord amb les nostres possibilitats cap el camí adient... si no ens falta el seu ajut.

La mirada de la mare de deu de Montserrat i la de la nostra de Puiggraciós. Estic segura que ens escoltaran. No oblidem que Jesús deia: tot allò que demaneu a la meva mare us serà concediti, Jesús, no feia política, ni deia mentides...

Companys de les contrades vallesanes, si caminem plegats seguint la brúixola del bé el futur serà nostre, no ho dubteu.

Ni la crisi ni la desafecció podran derrotar-nos si romanem units en l'amor i la fraternitat.

300 anys d'existència son molts anys. Sempre ha sigut la voluntat popular la responsable d'aquest nostre Santuari, la dels que amb escassos recursos, van construir Puiggraciós, i els que desprès pujaven caminant per a veure la mare de Deu.

Tinc clar que les persones són el millor de la creació. Tenim doncs grans responsabilitats envers tot el què ens envolta: el medi, les persones que necessiten companyia, ajut... Aquells 60 mil que moren de fam cada dia en el món entre els quals 35 mil nens. Demanem doncs que la mare de deu ens ajudi, ens acompanyi en aquest camí que ens ha estat encomanat. Perquè sols, podem prendre mal...

Montserrat Ponsa Tarrés

Amb Maria 300 anys conreant l'amistat

2010-10-08T16:08:00.000+02:00

Amb el lema "Amb Maria 300 anys conreant l'amistat" hem celebrat la Vetlla de la Mare de Déu.

Ha començat amb un solemne Interludi musical: "Caminant per la pau" de Pau Moix Moyà, interpretat per tots els músics presents.

La Vetlla ha estat al voltant de la contemplació d'aquell diàleg que Déu i nosaltres hem maldat per a viure: "CONREANT L'AMISTAT".

L'amistat de Maria amb Déu, després de les paraules de l'Àngel, fou expressada anant corrents a ajudar a la seva cosina Elisabet. També per a nosaltres volem que tot germà i germana tingui una prioritat, li hem de cedir sempre el primer lloc; la nostra responsabilitat vers ells no té mesura. La Bíblia ens ensenya que aquest és el sentit de la vida humana. Lliurant-nos al proïsme és com millor ens unim a Déu. Així foren Déu i l'altre per a Maria: Més importants que ella mateixa, però alhora els seus interlocutors i amics.

Aquesta fou la lectura de fons de tota la Vetlla. L'amistat que Déu vol viure amb nosaltres s'arrela en l'amor i són aquests, l'amor i l'amistat, els mots que Puiggraciós vol ser-ne com la seva casa pairal.

Bases del concurs fotogràfic

2010-09-18T15:47:00.002+02:00

Amb motiu de la celebració dels 300 anys del Santuari de Puiggraciós, la comissió organitzadora ha convocat un concurs fotogràfic de participació lliure a tothom qui ho desitgi sota el tema "El Santuari de Puiggraciós. Experiències i emocions".

El termini d'acceptació d'imatges finalitzarà el 17 de juliol de 2011, i aquestes formaran part d'una exposició que s'inaugurarà el 3 de setembre de 2011 al Santuari de Puiggraciós, data en què també tindrà lloc l'entrega de premis.

Aquest concurs és puntuable per a l'obtenció de les distincions AFCF i MFCF per a als membres de la Federació Catalana de Fotografia amb el núm. 2011/04.

Podeu veure i descarregar-vos les bases completes del concurs pitjant aquí.

Aquest concurs de fotografia està organitzat en col·laboració de l'Associació Fotogràfica de l'Ametlla. Qualsevol dubte o consulta sobre el concurs s'ha d'adreçar a afametlla@gmail.com amb els mots CONCURS 300 ANYS al camp de l'assumpte o a l'encapçalament del correu electrònic.