El tercer centenari del santuari de Puiggraciós: Una ullada al passat

La Mare de Déu ha estat sempre un centre ferm i innegable de devoció dels fidels cristians. El primer gran testimoni d'aquesta devoció el dóna el concili d'Efes, del 431, quan va reconèixer i proclamar que Maria era verdadera mare de Déu i no només mare del cos de Jesús, separat de la divinitat, com explicava l'heretge Nestori, Des d'aleshores fins als nostres dies, són molts els testimonis, tant de pares de l'Església i de teòlegs com de la història i de l'art, que donen que donen fe d'aquesta constant veneració.

Amb tot, aquesta devoció ha tingut moltes maneres de manifestar-se al llarg dels segles i sense cessar mai s'ha expressat de molt diverses formes i amb diferents onades o fases amb més pròpia singularitat. Una d'aquestes va tenir lloc a partir de mitjan segle XII, gràcies a sants i estudiosos, com sant Bernat de Claravall i a ordes religiosos, en particular els cistercencs, grans devots de Maria i va influir molt en la societat medieval i es va perllongar fins entrat el segle XV.

Un estudi de les capelles, imatges i santuaris del nostre país justifiquen totes aquestes onades o maneres que ha tingut el poble cristià de venerar la Mare de Déu.

Es pot assegurar que en plena època medieval no hi havia cap església, a més de les moltes que li eren dedicades, que no tingués una imatge o dediqués un altar lateral a la Mare de Déu; imatge i capella que varen acabar tenint més estima i valoració per part dels fidels que el mateix sant titular de l'església. A aquestes imatges se'ls donaven advocacions molt diverses: Mare de Déu de Gràcia, de l'Ajuda, de les Dones, dels Socors, del Remei, dels Macips etc; segons la devoció dels fidels o grup que en tenia cura.

Tots volien que la seva marededéu fos molt antiga i particular i per acreditar-ho, sobretot a partir del segle XVè, es varen crear llegendes o contalles que pretenien que la seva imatge era anterior i que fou salvada d'una profanació, més imaginada que real, que li hauria ocasionat la invasió dels “moros”. Per evitar aquesta profanació haurien estat amagades i més tard trobades per bous, pastors, llums misterioses i fins per lleons, com el cas de Puig-l'agulla, desdoblament de Santa Maria de Vilalleons. Les troballes eren explicades per contalles populars i cantades per goigs que, per fer més viva la devoció, envoltaven les suposades troballes de miracles o fets sobrenaturals.

Per justificar això cal fer evocació de la magnífica obra o llibre titulat “Jardin de Maria, plantado en el Princiado de Catalunya” on s'enumeren, com dedicats a la Mare de Déu, sota qualsevol advocació, dins del Principat de Catalunya, que pel 1650 incloïa encara tot el bisbat d'Elna i l'Alta Cerdanya, un total de 181 santuaris, 408 parròquies, 94 monestirs i convents i 323 capelles particulars, algunes d'elles ara considerades o amb categoria de santuaris.

El seu autor, dominicà gironí Narcís Camós, va recórrer tot Catalunya i el Rosselló entre 1651 i 1653, visitant tots aquests santuaris i prenent nota de les llegendes, història i imatges que trobava a cada bisbat. Ell fou el primer que va fer un interessant i útil inventari dels testimonis de la devoció mariana a Catalunya, deixant-nos unes notícies encara ara molt útils i vàlides. Va publicar el seu llibre el 1657, es va reeditar el 1772 i de nou, un xic modificat, el 1959.

Ell ha esdevingut així el primer historiador de Puiggraciós, història que va ampliar i completar amb una interessant obra el garriguenc, Josep Maurí Serra, el 1952, quan va publicar l'extensa “Història del santuari de la Mare de Déu de Puiggraciós”, reimpresa en facsímil el 1982.

Calia esmentar ambdós autors perquè gràcies a ells es pot refer molt bé el passat i la devoció que durant segles i, en particular avui dia, té el santuari de Puiggraciós, el més destacat del Vallès Oriental.

Sintetitzant al màxim el passat del santuari es pot assegurar que el seu origen es troba en l'església parroquial de Sant Pau de Montmany, parròquia ara del tot ignorada, amagada en un replec dels “Sots Feréstecs”, segons la nomenclatura moderna donada a la vall de Montmany o en els fondals de la part llevantina dels cingles de Bertí. L'església de Sant Pau existia almenys des del 966 com a sufragània de Sant Esteve de la Garriga, amb quatre altres esglésies del rodal: Sant Gervasi de Can Nualart, Sant Cristòfol de Monteugues, Sant Pere de Vallcàrquera i Sant Pau de Montmany.

En aquesta primitiva església, que cal suposar que era romànica, s'hi venerava des de finals del segle XIV una imatge de la Mare de Déu, no sabem des de quan. Segons les primeres visites pastorals que hi varen fer els bisbes de Barcelona, sabem des del 1413 tenia els altars de Sant Pau i de Sant Llorenç als quals, en la visita del 1446, s'hi afegeix un nou altar de Santa Maria. Això ens fa creure que és entre aquestes dues dates que es va fer la imatge actual, gòtica, de Santa Maria, donant el pit al seu fill, la qual pel seu estil correspon a aquesta època.

Aquesta imatge aviat va acaparar la devoció dels feligresos de Montmany i un parell de segles més tard també de molts altres feligresos de l'entorn.

El 1593 el bisbe Joan Dimes de Lloris mana que es faci una església parroquial nova a Sant Pau de Montmany, perquè la que tenien era petita i molt vella. Sembla que es va començar a construir, però les obres anaven tant poc a poc que l'any 1601, el nou bisbe de Barcelona, Ildefons Coloma, va manar acabar l'església; aquesta estava del tot llesta el 1609, quan el visitador va donar facultat al rector per beneir les dues capelles laterals dedicades a Sant Llorenç i a la Mare de Déu del Roser.

Per altres visites sabem que la Mare de Déu, l'actual imatge gòtica, anava amb vestits postissos, tan ella com el Nen, i que es trobava a la part baixa de l'altar major, sota Sant Pau. Consta també i que els feligresos li feien cremar una llàntia per la que ells tributaven una petita quantitat l'oli.

Per aquest temps ja es devia haver creat la llegenda de la seva troballa al Puig graciós per un bou de la masia veïna del mas Miquel. Curiosament Camós és el primer autor on trobem el nom de Puig Graciós escrit o aplicat al lloc, encara que ell l'escriu com “Puche Gracioso”, d'acord al seu costum de traduir els noms de lloc al castellà.

I diu encara més el bon dominicà, repetint la llegenda que s'explica de molts santuaris, que un cop descoberta la imatge fou portada a l'església de Sant Pau, però que ella sola retornà al lloc on fou trobada. Els parroquians varen prometre que una vegada l'any la portarien al Puig graciós, el dia de l'Anunciació o 25 de març i així la imatge va quedar-se quieta a baix a Montmany.

El pare Camós també explica que s'hi portava en processó, cantant els goigs del Roser, i que un cop a dalt es posava la imatge sobre una taula de pedra, mentre es repartia una almoina de pla cuit amb blat donat pels pagesos.

Això feia que hi anés també gent d'altres parròquies, que s'havien reunit a la processó i també rebien el pa d'almoina. Mentre es feia això i la gent devia menjar i fer gatzara, es portava la Mare de Déu a “un oratorio que se ha hecho para este efecto”, que diu distava uns seixanta passos del lloc o taula de pedra on s'havia posat inicialment la marededéu. Després tornaven en processó a la parròquia.

Aquest oratori, tingut per la primera capella de la Mare de Déu, és aparentment una petita cabana, situada al pendent meridional del puig coronat per la Torre del telègraf òptic, construït pel 1854. No té cap obertura, només amb un gran portal rectangular revestit de marc de pedra tallada i serviria evidentment només per guardar o refugi de la imatge en les processons. Per la seva estructura és evident que devia ésser construït, a més tardar, a inicis del segle XVI.

Camós explica que “La imagen és de madera, muy antigua , está de pie y es pintada de color muy antiguo. Tiene de alto tres palmos y un cuarto”. Després descriu el Nen mig ajagut en la seva posició de popar i diu encara el detall que “Él tiene las dos manos sobre dicha teta, de la cual tiene la cabeza un poco apartada, como quien descansa un poquito.” Detalls ben exactes que posen en evidència la meticulositat amb la que l'autor escrivia i es fixava en les coses.

Les notícies, recollides per Mauri i Serra, donen informació sobre els mantells i vestits que tenien les imatges, els exvots, de les processons de parròquies veïnes, com la de La Garriga, que abans es feia a Montserrat i construït el santuari es va fer a Puiggraciós, o dels dos oficis que hi feien dir els feligresos de Bigues, un per l'abril i l'altre feta la collita, etc.

La realitat fou que en augmentar la feligresia, augmentà també la devoció a la Mare de Déu i els de Montmany, ajudats per altres devots de l'entorn decidiren fer un ampli santuari a dalt el puig. Després de rebre els permisos corresponents, gràcies al rector Mn. Torrellebreta, que fou l'ànima de l'obra, s'inicia la seva construcció que durà del 1701, quan es començaren a moure, demanat els corresponents permisos, fins al 3 de setembre del 1711, quan, acabades les obres, es concedí el permís per a poder-hi celebrar. Tot seguit s'encarregà un gran retaule, el que fou cremat el 25 de juliol de 1936, que era un bonic altar barroc, inaugurat el 1737, amb dues grans columnes salomòniques per banda que sostenien el gran i treballat capçal del retaule. Pel 1771 s'acabava el cambril que permetia als fidels besar la imatge i donava lloc a la gran sagristia sota seu.

El despoblament de Montmany i el mal estat de l'església de Sant Pau féu que els darrers rectors traslladessin el centre de la parròquia al santuari i convertissin en rectoria l'antiga casa dels ermitans entre el 1910 i el 1936.

Acabada la infausta guerra civil, que va malmetre tot el santuari i el seu parament, llevat de la imatge de la Mare de Déu, que fou amagada prop del mas Ullar de Montmany, s'emprengué una ràpida restauració que va permetre que l'any 1940 ja es pogués celebrar de nou l'aplec al santuari. No obstant la plena restauració la va dur a terme entre el 1951 i el 1954 l'arquitecte Lluís Bonet i Garí.

Per aquest temps i gràcies a les diligències de Mn. Jesús Ventura, rector de l'Ametlla, gran amic del bisbe Gregorio Modrego, per decret episcopal el santuari es va unir a la parròquia de l'Ametlla. Com és evident fou una maniobra en previsió de la modificació de límits diocesans que s'estava preparant i que va fer que algunes parròquies, entre elles les Riells del Fai, del Figaró i de Montmany passessin el 1956 a la diòcesi de Vic.

El fet va causar una forta consternació als feligresos de Montmany i del Figaró i fins als de la Garriga, que es creien amb més drets històrics sobre el santuari, però la decisió ja estava presa i això va portar a la definitiva a la mort de la parròquia de Montmany, una parròquia sense església.

Puiggraciós pertany ara civilment al municipi del Figaró-Montmany i en el pla religiós a la parròquia de l'Ametlla. Mn. Ventura va celebrar el fet i el final de les obres de restauració amb un gran aplec el diumenge 8 de setembre de 1957.

La darrera i més venturosa etapa de la història del santuari va començar el 1973 quan sis monges de la comunitat benedictina de Sant Pere de les Puelles de Barcelona varen establir-se a l'antiga hostatgeria o rectoria.

Ara el santuari, amb bona carretera d'accés i ben cuidat materialment i espiritualment, és un recer de pau d'esperit i serenitat. L'amplitud dels seus horitzons, puix que el santuari està a més de set cents metres d'altitud, el fa un magnífic mirador i dóna als seus habitants i visitants en sentit d'enlairament i de despreniment de les preocupacions de la terra baixa. La Torre del telègraf òptic és la que marca des de lluny un punt de referència per localitzar el santuari, un xic amagat en un collet i que és també cruïlla de camins, que permeten pujar a Bertí pel Grau Mercader o baixar per carreteres de noves urbanitzacions vers l'Ametlla i l'amplitud de les terres vallesanes o per camins de bosc vers Montmany, el Figaró o La Garriga.

Antoni Pladevall i Font

capellà i historiador