Romiatge a Montserrat 2010: Escrit de Montserrat Ponsa

Fa més de 40 anys que visc a l'Ametlla i, des de sempre, Puiggraciós ha sigut el meu nord i el de la meva llarga família. Pujàvem a no importa què: a veure les monges, a compartir amb elles… des de la missa o classes de flauta els meus fills. Hi hem celebrat esdeveniments, ens hi hem aixoplugat en moments durs, quan la mort ha rondat prop nostre. També hi hem celebrat alegries, sagraments... Hem compartit l'Eucaristia amb amics que han arribat de lluny, d'Argentina Adolfo Pere Esquivel, de Brasil –Patrick responsable d'una favela de Sao Paulo...

Bolets, herbes, remeis, hi hem trobat de tot: pintures i brodats...pastissos i codonyats... de tot i força, amb moltes germanes que avui ja no ens acompanyen.

I sabeu per què? Doncs per la germanor que regna en aquell Santuari, la gentil.lesa de les germanes que escolten i aconsellen, que preguen i canten, que encomanen pau i serenor.

Però sobretot perquè, des de sempre, compartim uns mateixos ideals de justícia, uns mateixos amors...

Sabeu?

Tots estem enamorats de Jesús i de la seva mare, aquells grans personatges que des de sempre han marcat les nostres vides, la serenor dels quals avui trobem a faltar a la nostra societat.

Imagineu un món on es practiquessin aquells Manaments de la Llei de Deu?

No robar, no matar, no desitjar el què és d'altri...

Honorar, estimar...

Si a més poséssim en servei les Benaurances.. no hi hauria guerres ni dificultats, tots per a tots, com deien els mosqueters...

Vet aquí un glossari del què podria ser la vida, el nostre món...

Consti que som afortunats de viure en aquest nostre Vallès, sota els Cingles de Bertí com deia Carles Sindreu en el seu poema.

La cançó que porta el vent
Té perfum de rosa gerda
Sota els Cingles de Bertí
El Vallès obre les ales
Els núvols s'hi posen
I no se'n saben avenir
Sota els Cingles de Bertí....

La veritat és que em sento afortunada, vaig néixer al Bages i, era al Santuari de Montserrat on pujàvem sovint amb els pares i germans.

Després me'n vaig anar a viure a Granollers i a l'Ametlla i tinc Puiggraciós al cim...

Dono gràcies per la sort que he tingut.

Sovint em demano:

Per què he nascut en un país civilitzat, ric, amb possibilitats mentre que altres han nascut en zones desproveïdes sense possibilitat de reeixir? Hauríem de passar la vida donant gràcies...

Avui però vull fer-ho a les germanes que ens acompanyen, les que vetllen i preguen per tots nosaltres.

Fa goig veure la munió d'amics que ens hem aplegat, vertaderament som ferment d'església, som una Comunitat cristiana que no vol morir.

Així ho demanem a la Verge que avui visitem la de Montserrat, que posi la mirada sobre aquest món que es vol enfonsar però que nosaltres, amatents, portarem, d'acord amb les nostres possibilitats cap el camí adient... si no ens falta el seu ajut.

La mirada de la mare de deu de Montserrat i la de la nostra de Puiggraciós. Estic segura que ens escoltaran. No oblidem que Jesús deia: tot allò que demaneu a la meva mare us serà concediti, Jesús, no feia política, ni deia mentides...

Companys de les contrades vallesanes, si caminem plegats seguint la brúixola del bé el futur serà nostre, no ho dubteu.

Ni la crisi ni la desafecció podran derrotar-nos si romanem units en l'amor i la fraternitat.

300 anys d'existència son molts anys. Sempre ha sigut la voluntat popular la responsable d'aquest nostre Santuari, la dels que amb escassos recursos, van construir Puiggraciós, i els que desprès pujaven caminant per a veure la mare de Deu.

Tinc clar que les persones són el millor de la creació. Tenim doncs grans responsabilitats envers tot el què ens envolta: el medi, les persones que necessiten companyia, ajut... Aquells 60 mil que moren de fam cada dia en el món entre els quals 35 mil nens. Demanem doncs que la mare de deu ens ajudi, ens acompanyi en aquest camí que ens ha estat encomanat. Perquè sols, podem prendre mal...

Montserrat Ponsa Tarrés